Al segle XIII, les valls d'Andorra, plenes de camps cultivats, no estaven gaire poblades. La població constava d'un miler de persones distribuïdes en sis pobles : Canillo, Encamp, La Massana, Santa Coloma i Sant Julià.

Els roures situats al fons de les valls i els pins i avets en altitud, alegraven les muntanyes verdejants. L'agricultura i la ramaderia ocupaven els habitants que cultivaven blat, llegums i que criaven vaques, ovelles, cabres, porcs, cavalls…

La collita dels gerds, maduixes de bosc, cireres, móres, nous I avellanes, que es trobaven al bosc, completava la de les pomes, peres, codonys que es cultivaven als jardins.

Collien bolets a la primavera i a la tardor : moixernons, rossinyols, pentinelles, rovellons, ceps, ageroles, múrgoles…

En aquestes comarques, els llops i alguns óssos bruns eren hostes perillosos i indesitjables.

La Grandalla, la Campànula blava, el Narcís de muntanya i la Pastorella embellien el paisatge.

Els tres rius més importants: Valira del Nord, Valira d'Orient i Gran Valira representaven una força natural utilitzada essencialment en molins per moldre el blat.

Els pagesos pescaven els peixos alimentats per les aigües pures dels rius i dels llacs.

A l'hivern, amb l'herba que havien recollit durant l'estiu, els vilatans alimentaven el bestiar. Els animals que no podien sortir a causa de la neu ocupaven la planta baixa i escalfaven d'aquesta manera el pis superior.

Durant l'hivern els camperols feien formatge i mataven els porcs que els alimentarien durant tot l'any; els conservaven amb sal que obtenien canviant-la per altres productes.

En les forges, fabricaven eines en ferro: destrals, falçs, picasses…

Modelaven també eines de fusta: arades, collarets pels animals, forques, bastons,…

A la primavera, llauraven la terra i esbrancaven els arbres.

Tot i que els treballs agrícoles eren molt importants, els camperols, vivien sobretot de la ramaderia: vaques, cabres i ovelles, ja que el cultiu del blat i dels llegums era difícil en un clima fred i donada la situació geogràfica d'Andorra.

Un dia, els habitants de les valls escoltaren un comerciant parlar d'un acord que s'havia de signar entre el Comte de Foix i el Bisbe d'Urgell. Cadascun en va comprendre la importància. No volien lluitar, ni enfadar-se entre ells. Recordaven els seus amics morts a causa d'aquelles baralles. No podien resoldre sols aquest problema i van prendre la decisió de reunir-se.

Els vilatans van planificar una estratègia, per no ser utilitzats en cas de guerra entre els dos nobles.

Es posaren d'acord per intentar contactar amb la gent propera als dos senyors.

Desprès de la reunió que tingué lloc a l'església de Sant Cerni de Nagol, a Sant Julià, sis homes, Pere, Enric, Joan, Gabriel, Josep i Bernat van ser elegits com a representants del poble.

El treball que els va ser atribuït tenia per objectiu trobar el comte de Foix a través dels senyors de Quérigut, Quéribus i Usson que tenia influència sobre ell.

Gabriel de vint-i-dos anys, i el seu germà de vint-i-tres, partiren a les sis del matí, el quinze de setembre. No portaven aliments perquè, essent tots dos caçadors, podrien obtenir menjar sense cap problema.

Des de Sant Julià, la seva parròquia, baixaren fins al Riu Runer, arribaren al comtat d'Urgell i compraren dos cavalls amb els diners que les seves famílies els donaren per l'ocasió. Sabien que el trajecte no seria fàcil, donada la quantitat de brivalls, bandolers i lladres de camí que hi havia en aquesta regió.

Cavalcaren durant dos dies per travessar la Cerdanya i baixar pel riu Têt, fins a Serrabona, i un cop allà, entraren en un hostal. Un home vell i desdentegat els informà sobre el que havien de fer arribant a Queribus, la seva fita. Els proporcionà informacions, molt útils per a la seva supervivència.

Al dia següent, a l'alba, abandonaren el llit del Têt per la riba esquerra, i partiren en direcció de Queribus, cap al nord. Arribant al castell, se sorprengueren per la seva magnificència i la seva immensitat. Un castell de defensa, sens dubte un lloc de refugi pels càtars, anomenats també " impurs". Els dos germans intentaren entrar-hi. Era una de les fortaleses càtars més inaccessibles.

Hi entraren. Un criat de mirada trista els explicà que el senyor els rebria en instants. Menjaren amb els altres domèstics, que els oferiren àpat digne d'un rei. Quan el senyor els invità a parlar, els explicà que venien de part del poble andorrà a demanar-li que parlés amb el Comte de Foix perquè, en el tractat que s'havia de signar, s'hi inclogués el seu problema.

Pere, un sabater de vint-i-set anys, Joan, un fuster de trenta-dos, Josep, un venedor de cavalls de trenta i Enric que era un jove palefrener de vint anys, partiren en direcció de Querigut i Usson.

Deixaren Andorra i travessaren el comtat de Cerdanya i Capcir. Després, baixaren l'Aude, un riu que neix al massís de Carlit i entraren al comtat de Carcassona. Arribant a Querigut, se separaren en dos grups: Josep i Enric continuaren llur camí fins a Usson mentre que en Pere i en Joan que es quedaren a Querigut.

Allà, van sentir explicar una història que parlava d'una aliança dita "del pont de l'Arieja" però no hi prestaren gaire atenció perquè els distreia de la seva feina. Després, en Pere i en Joan anaren cap al castell, que segons els havien dit no devia ser gaire lluny.

El senyor va acceptar de parlar amb ells. Els va convidar a passar la nit al castell perquè s'hi preparava una festa en honor dels soldats que tornaven d'una croada.

En Pere explicà el motiu de la seva visita i en Joan intentà convèncer-lo perquè els ajudés.

Finalment el senyor els digué que intentaria contactar amb el comte de Foix.

La vetllada fou molt animada i els convidats explicaren un feix d'històries que havien sentit durant la seva estància en terres estrangeres.

Després del sopar van anar a dormir.

L'endemà, van agrair-ho tot i abans de marxar cap a St. Julià de Lòria, van anar a visitar una curiositat local : Fontestorbes.

Després de passar el castell van trobar una font. Però no era com les altres, era molt estranya perquè l'aigua només rajava cada quart d'hora. Van demanar si era bruixeria.

L'Enric i el Josep arribaren al castell d'Usson i pogueren veure el fossat que estava envoltat per un jardí cobert de flors. Trobaren fàcilment el senyor que els portà a la sala de visites. El comte els explicà una història de cavallers, de croades i de princeses. Després d'escoltar-lo, parlaren de l'acord.

El comte estava segur de poder influir sobre el Comte de Foix, però, abans, havia d'estudiar els motius d'aquesta petició.

Després d'hores d'espera, el comte els informà que intentaria ajudar-los, després deixaren el castell.

Els habitants de Canillo, d'Encamp i de La Massana contactaren els seus capellans respectius, que acceptaren d'escriure una carta per a cadascun dels dos senyors. Es farien arribar al Comte de Foix i al Bisbe d'Urgell, per l'intermediari d'un missatger que haurien de nomenar. Aquestes cartes, deien, en resum, que s'havien sentit rumors sobre la signatura d'un acord. Seria bo que ni el Comte ni el Bisbe no poguessin utilitzar els homes d'Andorra per lluitar entre ells. Canillo nomenà Joan, el fill primogènit de Cal Ribot. La Massana nomenà Pere, el fill hereu de Cal Vilana. L'un i l'altre triaren un grup de persones per acompanyar-los. Les dues delegacions marxaren seguint dues rutes diferents.

El primer travessant el Montmalús, va anar a veure Guillem de Llívia, canonge d'Urgell que era originari de la Cerdanya. L'altra, passant per Setúria, va anar en direcció al Pallars, D'on era originari un altre canonge, Berenguer de Vilamur. Aquests dos homes eren coneguts del Bisbe.

La delegació d'Encamp, va partir cap a Foix. Es composava de dos amics i del seu gos Nevat. Així ho referia l'un d'ells al seu retorn:

" He vist un castell dalt del pujol. Tenia dues torres mestres, altres torres i un fossat. Vaig pujar al castell per intentar de donar la carta, personalment.

Un guàrdia aixecà el pont llevadís i em va acompanyar. Vaig travessar un corral, una sala gran, una cuina i vaig arribar a una cambra vora d'un pati interior. Vaig entrar-hi i el comte em va oferir un petit àpat, un got de vi…

Li vaig donar la carta. L'acceptà. Després, el guàrdia em va conduir cap a la sortida del castell.

Abans d'anar-me'n, em van invitar i em van explicar moltes històries que em van agradar molt, però havia de tornar.

Els habitants d'Ordino es reuniren i escolliren tres persones: Josep, Joan i Gabriel per anar a veure Ramonet de Peralta i donar-li a conèixer les seves idees perquè coneixia bé Pere II, rei d'Aragó. Sabien que el baró de Peralta havia nascut a Navarra però que s'estava a Lleida.

Uns dies desprès, els missatgers van marxar cap a la Seu d'Urgell on una dona els proposà una cambra per dormir.

L'endemà, van reprendre el camí fins a Coll de Nargó. Aquesta vegada dormiren a la serena. Quan es van despertar, van seguir el segre i quan van arribar a Lleida, van trobar un adolescent .

En Gabriel li va demanar:

Però la resposta no va ser la que esperaven.

Van seguir el joglar per tota la Vila fins a la residència on es trobava Ramonet de Peralta.

Quan els missatgers van veure el palau, s'exclamaren:

- Quin palau més impressionant!

El joglar va respondre:

-Sí, és el de Peralta.

La porta, molt alta, donava la sensació de tenir al seu davant les portes del cel. La sala d'entrada plena de soldats que reien i bevien i la ferum que desprenien els produia una sencasió d'incomoditat. La sala d'espera gran i buida era inquietant. No sabien què fer.

Els van obrir una porta i els van conduir en una sala on el baró rebia forasters. El senyor prenia importància assegut al seu tron luxosament decorat. N'hi havia un altre al costat, més petit, on havia d'asseure's un jove conseller d'uns vint anys. El farien baró i li ensenyarien a dirigir els dominis.

Els va ajudar perquè creia que podrien fer el mateix amb ell. Després els va invitar a una festa. Estaven contents d'anar-hi.

Se'ls obsequià amb un bufet amb pollastre, olives, carn i peix de tota mena…mentres el trobador Christian cantava i feia trucs de màgia…Quan la festa va acabar, van dormir en el palau.

Un grup de tres pagesos de Santa Coloma fou enviat per altres vilatans per tal que anessin a la fira de Cerdanya a trobar un amic de Ramon d' Orcau.

Martí, de vint-i-cinc anys, era el més jove. Portava les provisions per a tots. Arnau, de quaranta anys, el de més edat, va ser escollit perquè s' explicava millor que els altres. Josep de vint-i-cinc anys els acompanyava, per si mai fossin atacts per bandolers. A la fira de Puigcerdà, Martí, Josep i Arnau contactarent amb Joan.

Els va dir que haurien d' anar a Orcau on el trobarien en el seu castell.

Van baixar el Segre fins al Valira on van agafar el camí de dreta vers Castellbó. Des d' allà van anar a Orcau. El castell d' Orcau, de protecció militar, es composava d' una torrassa molt alta. Els quatre angles de la muralla eren torres molt imponents. La ciutat dalt del pic podia defensar i vigilar tothom.

Els dominis que l'envoltaven. El poble, del mateix nom, es trobava darrera. L'entrada del castell era en forma de mig arc, decorat. " Vam demanar per parlar amb el senyor d'Orcau, explicà als Andorrans, entrant. Vam haver d'esperar durant un dia perquè estava caçant. Quan ens va rebre , el dia següent, ens escoltà atentament. Va tenir dubtes sobre l'eficàcia de la gestió però ens digué que havia d'anar a Lleida i que ho intentaria".

Al vespre, a la vora del foc, de retorn a les valls, els homes que composaven les diferents delegacions explicaren els seus viatges, les seves aventures, les històries que havien viscut i escoltat : Lancelot i Perceval, les Croades a Terra Santa i la dels Albigesos, el rei Arthur, Carlemany, Roland, Durandal, Escalibur i les històries d' Hugo i Ancelin i la caiguda de Montsegur. I després, un dia, el sis de setembre de 1278, a Lleida, els dos senyors van signar un acord conegut amb el nom de Pareatge.

retorn